La llengua àrab اللغة العربية

La llengua àrab   اللغة العربية

La llengua àrab —en àrab اللغة العربية, al-luḡa al-ʿarabiyya— és la llengua parlada en origen pel poble àrab. És una llengua semítica, com l'hebreu, l'arameu, l'accadi o el sirià. Pel fet de l'expansió territorial a l'edat mitjana i per la difusió de l'Alcorà, aquesta llengua s'ha estès per tot l'Àfrica nord-sahariana i bona part de l'Orient Pròxim. És la llengua oficial en vint països i cooficial en almenys altres sis; així mateix, és la llengua oficial de la Lliga Àrab i una de les sis llengües oficials de l'Organització de Nacions Unides.

L'origen de la llengua àrab es remunta al segle II de la nostra era. La tradició oral considera, això no obstant, que és una llengua revelada directament a Ismael, fill d'Abraham i Agar. Les primeres traces de l'escriptura àrab es remunten més enllà del segle VI.

Banderes dels estats de llengua àrab 

La llengua àrab comprèn tant una varietat estàndard que es fa servir en lectura i escriptura, en situacions formals i en els mitjans de comunicació massius (àrab fus·ha o àrab clàssic, اللغة العربية الفصحى, al-luḡa al-ʿarabiyya al-fuṣḥà), com nombrosos dialectes locals, que a voltes arriben a ser incompressibles entre si a causa de diferències lèxiques i fonològiques, mentre que mantenen major continuïtat en el pla sintàctic. La denominació d'aquesta llengua en el mateix idioma àrab és (al-luḡa) al-ʿarabiyya, 'la (llengua) àrab', tot i que en alguns dialectes, com en l'egipci, es denomina (al-lisān) al-ʿarabī (en gènere masculí)

Varietats de L'àrab

L'àrab és un terme genèric que agrupa nombroses varietats:

• l'àrab clàssic: la llengua de l'Alcorà, parlada en l'època de l'expansió islàmica,
• l'àrab literari: una forma moderna, però una mica diferenciada de l'àrab clàssic, que és la llengua escrita comuna de tots els països àrabs,
• els dialectes àrabs: llengües orals parlades en els països àrabs, derivades de l'àrab clàssic, amb els substrats, superstrats i usos diferents segons les regions, que fa que de vegades siguin tan diferents entre si com el català, l'italià o el romanès entre si, com passa en el xinès.

Descripció lingüística

Fonètica i fonologia

L'àrab empra un sistema d'escriptura propi que s'escriu de dreta a esquerra, tot unint les lletres entre si. D'aquesta manera, cada lletra de l'alfabet àrab pot prendre fins a quatre grafies diferents, segons si aquesta és escrita aïllada, al començament, al mig o al final de la paraula.

En llengua àrab, no existeixen les lletres majúscules (en la segona dècada del segle xx es proposà d'introduir-les, però no foren acceptades). Atès que els noms propis àrabs solen tenir un significat, per tal d'evitar confusions, aquests es mostren, de vegades, tancats entre parèntesis o cometes.

L'àrab ha incorporat (i adaptat, en alguns casos) els signes de puntuació de les llengües europees: el punt, la coma (،), el punt i coma (؛), la interrogació (؟), etc. Els punts suspensius solen ser dos (en comptes de tres).

Fonologia

L'àrab estàndard modern presenta 28 fonemes consonàntics, que es divideixen entre les consonants "emfàtiques" (faringealitzades o velaritzades) i les no emfàtiques. En relació amb les vocals, presenta tres fonemes /i, a, u/, en les seves varietats llarga i curta (aquesta "qualitat fonètica de longitud" també s'aplica a les consonats) i dos diftongs: /aj/ i /aw/. Naturalment, hi ha al·lofonies

Gènere

L'àrab presenta dos gèneres: masculí i femení. Generalment són femenines les paraules que "tenen forma de femení", és a dir, els singulars que acaben en ة, اء o ى (-āʾ, -a^t o -à, la fonologia d'aquestes terminacions és similar a la catalana), i són masculines les que no presenten aquestes terminacions.

Gran part de les excepcions d'aquesta regla es dóna en paraules femenines que no presenten la terminació "pròpia". Per exemple:

• Paraules que es refereixen a éssers femenins: أم umm ('mare'); فرس faras ('euga'); مريم Maryam ('Maria', nom propi).
• Els noms del vents.
• Les paraules que, per analogia, poden considerar-se fonts de vida i d'altres relacionades amb aquestes: شمس xams ('sol'); نور nūr ('llum'); نار nār ('foc'); رحم raḥm ('úter'); أرض arḍ('terra').
• Els noms de les parts del cos que són parells en nombre: يد yad ('mà'); عين ʿayn ('ull').
• Altres paraules, a causa del seu ús: قوس qaws ('arc') بئر biʾr ('pou'), طريق ṭarīq ('camí').

Nombre

En àrab hi ha tres nombres: singular, dual i plural

• En el singular cal incloure els singulatius. Per exemple, زيثونة zaytūna —'(una) oliva'— és el singulatiu de زيتون zaytūn —'oliva', genèric—. Zaytūna pot presentar la forma plural زيتونات zaytūnāt —'(unes) olives'—. El singulatiu es forma afegint la terminació de femení ة ([a]) al nom de col·lectiu.
• El dual indica dues unitats. Es forma afegint la terminació -ān (nominatiu) o -ayn (acusatiu/genitiu): بحر baḥr ('mar') > بحرين baḥrayn ('dos mars', Bahrain). 
• El plural àrab ofereix una gran complexitat. Cal distingir entre:

• El plural regular: es forma afegint les terminacions ون -ūn o ين-īn (nominatiu i acusatiu/genitiu, respectivament) en masculí, i la terminació ات -āt en femení.
  El plural masculí s'empra majoritàriament en les paraules referides als éssers humans. El plural femení és d'ús més extens, podent-se emprar per a éssers animats i inanimats, i sol ser el plural habitual de les paraules amb marca de femení ة ([a]): مستخدمون mustaẖdimūn ('usuaris'); مستخدمات mustaẖdimāt ('usuàries').

• El plural fracte és el més habitual. Es forma per la flexió interna de la paraula en singular. Retornant a les arrels i les formes, es tracta dels radicals del singular en un altre paradigma, que és el plural d'aquest singular. La precisió és important, a causa del fet que en la majoria de casos no hi ha forma de saber amb certesa quin plural correspon a un singular, ni quin singular correspon a un plural: el parlant ha d'actuar per analogia o aprendre el singular i el plural de cada paraula. Exemples:

• ولد walad ('noi') pl. أولاد awlād.
• ملاك malāk ('àngel') pl. ملائكة malāʾika.
• كتاب kitāb ('llibre') pl. كتب kutub.
• حمار ḥimār ('ase') pl. حمير ḥamīr.