la cal·ligrafia àrab

la cal·ligrafia àrab  فن الخط

La cal·ligrafia àrab (en àrab, فن الخط, fann al-ẖaṭṭ, 'art de la línia') és un art decoratiu propi dels pobles que utilitzen l'alfabet àrab i les seves variants. Se sol considerar com la principal de les arts islàmiques.

Tècnica

La cal·ligrafia comença a desenvolupar-se, més enllà del seu ús funcional, amb el cal·lígraf Abu-Alí Muhàmmad ibn Alí ibn Muqla , que va ser visir de tres califes abbàssides. Ibn Muqla i el seu germà van establir les primeres regles de proporció en el traçat de les lletres. Van prendre com a mesura principal el punt, això és, el rombe traçat amb el càlam, per mesurar la longitud de les línies i el cercle amb diàmetre igual al de la lletra àlif (ا), per calcular les proporcions de les lletres. Els estils derivats de la cursiva original es regeixen per aquestes unitats de mesura.

L'instrument habitual per a l'escriptura és el càlam (en àrab, qalam), utilitzat encara avui dia per a la cal·ligrafia artística. El càlam és una canya, en l'extrem del qual es fa un tall transversal: aquest tall determina l'alternança entre traços gruixuts i fins, característica de la majoria dels estils cal·ligràfics. Al Magrib i a Al-Andalus, es feia servir, però, amb més freqüència, un càlam acabat en punta, com les tradicionals plomes europees, i per això l'anomenada escriptura andalusí o magrebina no té alternança en el traç. Hi ha estils cal·ligràfics menys coneguts que usen altres instruments: els musulmans de la Xina, per exemple, usaven el pinzell propi dels cal·lígrafs xinesos, i donaven a la cal·ligrafia àrab executada d'aquesta manera una aparença molt peculiar.

Principals estils

Totes les formes clàssiques que adopten els caràcters àrabs deriven d'una de les dues escriptures utilitzades en època preislàmica: la cursiva i la hiri, més tard anomenada cúfica.

Nasj o nasji

El nasj ("còpia") n'és l'estil més bàsic, derivat de l'antiga cursiva preislàmica i de les regles ideades per Ibn Muqla. Deu el seu nom al fet que es va desenvolupar amb la intenció de ser una cal·ligrafia ràpida i clara alhora, per a utilitzar-la en la còpia de manuscrits. El nasj és l'estil en què es basen les lletres d'impremta en la majoria de les llengües que empren caràcters àrabs, així com el que utilitzen les màquines d'escriure i els ordinadors. D'aquest, deriven la majoria dels estils cal·ligràfics

Ruq'a

La ruq'a, derivada del nasj, no és pas un estil ornamental, sinó funcional. El seu nom significa "tros", perquè es va desenvolupar per a poder escriure en trossos petits de paper, de manera que cabés la major quantitat de text en el menor espai possible. És per això que simplifica la forma de les lletres; n'elimina totalment l'ornamentació i els diacrítics i tendeix a inclinar les paraules, de manera que alguns caràcters puguin superposar-se a d'altres. Els dos punts es converteixen en una ratlla horitzontal, els tres punts en una espècie d'accent circumflex i el punt simple redueix la mida a la meitat per a no confondre'l amb la ratlla. El ruq'a és l'estil més utilitzat en l'escriptura manuscrita avui dia, sobretot als països del Màixriq (orient àrab).

Cúfic

El kufi o cúfic s'anomena així per la ciutat de Kufa, on es va desenvolupar a partir del segle VIII. És l'estil més antic: anteriorment es deia hiri, per la ciutat d'al-Hira, capital del regne làkhmida, i en els seus orígens fou influït per l'alfabet siríac. Es caracteritza per tenir angles pronunciats i un aire quadrat en general. Per no trencar-ne l'aire massís, amb freqüència els punts de les lletres es redueixen a petites ratlles gairebé imperceptibles. És un dels estils més emprats encara avui dia en rètols i decoració i el que més variants té, a part d'haver donat lloc als estils magrebins i andalusís. Entre les seves variants destaquen:

El cúfic florit, en el qual els traços adquireixen certs trets vegetals, i s'entrecreuen.

El cúfic geomètric, en el qual les lletres s'estilitzen i simplifiquen, i formen figures geomètriques.

Thuluth

El thuluth s'assembla al nasj, del qual deriva, i la lletra no és més llarga en proporció al gruix de la línia. Es desenvolupa en el segle XIII com a estil ornamental, en competència amb el cúfic. El thuluth original va donar pas, tot seguit, a una varietat anomenada thuluth deformat, en el qual les lletres s'allarguen o s'escurcen a voluntat, per adaptar l'escriptura a l'espai on s'inscriu (generalment un rectangle)

Estils perses

l'estil farsi (persa), i els seus derivats, procedeixen del nasj i neixen, com el seu nom indica, a les regions d'Àsia influïdes per la cultura persa. Aquest estil procedeix del ruq'a i, com aquest, en general es caracteritza per la simplificació de les lletres, l'allargament horitzontal dels traços i l'alternança de grandàries entre unes lletres i d'altres. Dins dels estils d'origen persa, un dels més cèlebres és el nasta'liq, estil netament oriental el nom del qual procedeix de nasj ta'liq, és a dir, "nasj penjant".

Diwani

L'estil dīwānī, derivat també del nasj, deu el nom al fet que era utilitzat en l'administració (diwan) de l'Imperi otomà. Va ser inventat pel cal·lígraf Husam Rumi a partir de l'estil persa ta'liq, antecessor del nasta'liq, i es va fer popular durant el regnat de Solimà el Magnífic (1520-1566). És un estil barroc, molt ornamental, que es caracteritza per les línies allargades i corbes, i perquè perllonga els traços de manera que, sovint, s'uneixen entre si lletres que no haurien de fer-ho: és freqüent tractar d'escriure paraules o frases senceres en dīwānī sense aixecar el càlam del paper. S'escurça, així mateix, l'espai entre paraules. 

 

Estils magrebins i andalusins

Un estil -o conjunt d'estils- important és l'anomenat andalusí o magribí, que guarda poca relació amb els altres perquè, a diferència d'aquests, no deriva del nasj sinó del cúfic antic. És la forma d'escriptura tradicionalment usada a Al-Andalus, el nord-est d'Àfrica i pels pobles musulmans de l'Àfrica occidental. S'executa amb un càlam diferent dels que s'utilitzen habitualment, ja que té una punta aguda similar a les de les plomes europees. És per això que té poc de gruix en el traç i aquest sol ser uniforme. Escapa a les regles de proporció aplicades en els altres estils, per la qual cosa concedeix una llibertat d'execució més gran